Avui es el 1º de Maig, data en la qual commemorem l’aniversari de l’assassinat en 1886 dels Màrtirs de Chicago, uns treballadors en lluita per la jornada de vuit hores. Des de llavors, aqueix dia es va convertir en un símbol de la lluita obrera contra la injustícia, contra el capitalisme. Però, lamentablement, ha passat l’època heroica. S’ha falsejat el significat del 1º de Maig. Se li ha convertit en un dia de ritual, de culte, d’idolatria. El dia de lluita contra l’explotació és ara un dia de festa. I nosaltres, ens preguntem què és això que hem de celebrar: La precarietat laboral campa a pler, amb unes xifres superiors al 34%, sent la xifra encara pitjor per a dones i immigrants. El poder adquisitiu dels treballadors descendeix any a any. En canvi, les empreses i els bancs anuncien a so de bombo i platerets l’augment anual dels seus immensos beneficis. La sinistralitat laboral arriba a unes xifres esgarrifoses: més de 1500 morts en l’any 2007. El que suposa un major nombre de víctimes que les produïdes per ETA en tota la seua història. I, no obstant això, ningú s’escata per les víctimes d’aquest terrorisme patronal. Más de vuit milions de persones a Espanya viuen per sota del llindar de la pobresa. És a dir, un 20% de la població és pobra. La tan barallada jornada de vuit hores és només un bell record per a una gran part dels treballadors. Les contínues reformes laborals i de la seguretat social no fan més que rosegar les nostres condicions, fent-les minvar any a any per a, així, millorar més, si cap, les dels nostres explotadors. En definitiva, tots podem veure com, dia a dia, els drets que es van aconseguir a força de molt esforç i sang van veient-se retallats.